La via Montenegro

Montenegro ho ha fet. Ha anat a un referèndum, ha complert els requisists imposats per la UE i la gent s'ha decidit per la independència, amb un 55,4% dels vots afirmatius. Com no podia ser d'altra manera, la UE ha acceptat el resultat final i, per tant, estem contemplant el naixement d'un nou estat que, ben segur, properament s'integrarà a la UE de ple dret. Felicitats, doncs!

A partir d'aquí, enveja sana. Montenegro és un país inferior a la meitat de Catalunya i amb una població de 650.000 persones. A Catalunya, als Països Catalans, de fet, si volguéssim també podríem seguir el mateix camí. Un camí que, altrament, ja han seguit no fa pas gaire, Croàcia, Eslovènia, Macedònia i Bòsnia, Letònia, Estònia i Lituània. En aquest sentit, comparteixo plenament l'opinió que diu que no és veritat que ja estigui tancat el llistat d’estats independents a Europa (parèntesi: Euskadi serà el proper país a aconseguir-ho).

És obvi que aquesta notícia ha despertat un seguit reaccions a favor i de felicitació del procés, però se'm plantegen dos comentaris amb interrogants que voldria deixar sobre la taula:

1. Montenegro aconsegueix la independència amb un ajustat marge de vots. El "sí" a la independència ha guanyat per un 55,5% dels sufragis, molt poc per damunt del 55% exigit per la Unió Europea; i amb una altíssima participació d'entre el 80 i el 90% de l'electorat. Molta gent creu que per donar un pas d'aquest tipus cal que el marge sigui gran, molt gran, que no n'hi ha prou amb una miqueta més de la meitat dels vots sinó que cal una mena de "plus". Llavors, el comentari habitual sol ser "no és just que la meitat de la població es vegi abocada a un nou estat que no vol". Aquests comentaris i aquestes postures les trobo profundament antidemocràtiques. És cert que una decisió d'aquest tipus és radical, de canvi radical de sistema. Però, la democràcia és el joc de les majories. Participar-hi vol dir estar disposat a acceptar situacions d'aquest tipus, per molt que no agradin. Són les regles del joc. D'altra banda, què deuen pensar, fins ara, els partidaris de la independència que accepten estòica i democràticament la situació de dependència? (ve ho va fer el Quebec amb els resultats de les seves consultes populars i altres països on no les hem tingut encara). I em pregunto, en una situació hipotètica on es fes un referèndum d'aquest tipus a Catalunya, s'acceptaria un resultat així d'ajustat?
2. També he escoltat per la ràdio que l'exèrcit serbi accepta el resultat final del referèndum. Aquest era un tema que em preocupava. L'exèrcit de Sèrbia no és precisament un exèrcit qualsevol, amb criminals de guerra pendents de ser lliurats al Tribunal de la Haia. En el nostre hipotètic cas de referèndum al nostre país, què faria l'exèrcit espanyol? Respectaria la decisió democràtica o treuria els tancs al carrer, tot invocant el famós article 8.1 de la Constitució espanyola? Si ja per reformar l'estatut s'han escoltat declaracions dels senyors de la guerra i hi ha hagut certa remor als cuartels, què passaria en una situació com la plantejada? La veritat, se m'eriça el pèl de pensar-ho, perquè em temo el pitjor.